Davant la impossibilitat de noves EMD, és hora d’experimentar amb els òrgans territorials?

20 diciembre, 2018

A principis de desembre vaig participar en un debat sobre la possible creació d’una Entitat Municipal Descentralitzada (EMD) al barri de La Floresta (Sant Cugat). Un debat viu que segueix als que s’han produït en altres indrets, que busquen accedir a una fórmula de descentralització inframunicipal que ja funciona en 65 nuclis catalans i més de 3.700 en el conjunt de l’Estat, sota la denominació general d’entitats d’àmbit territorial inferior al municipi (EATIM). La creació de noves EMD es troba però en un impasse, ja que la modificació de la Llei de Bases de Règim Local (LBRL) per la Llei de Racionalització i Sostenibilitat de l’Administració Local (LRSAL) l’any 2013 impedeix la constitució de noves entitats amb personalitat jurídica pròpia. Tot i els dubtes que aquesta reforma ha generat, el Tribunal Constitucional ha confirmat la seva constitucionalitat pel que fa a les EATIM (STC 41/2016) com per les EMD en particular (STC  54/2017), de forma que un possible canvi de la situació només pot venir d’una modificació produïda en la pròpia LBRL. En aquest sentit sembla que es vol moure el Govern de l’Estat, segons manifestacions recents de la ministra Batet a Lleó, on hi ha bona part d’aquestes entitats. L’abast d’aquesta possible reforma sembla però que seria limitat, amb l’objectiu més de assegurar la seva supervivència que no de regular el seu règim.

El debat sobre les EATIM en el moment del canvi operat per l’LRSAL va estar precedit per una proposta de supressió generalitzada, basada en prejudicis i el desconeixement sobre la seva rellevància. La major part de les entitats es van crear en entorns rurals amb l’objectiu de poder gestionar el seus béns patrimonials, però les entitats creades durat les darreres dues dècades ja no responen generalment a aquest perfil. Les “noves” entitats responen a la demanda per part dels veïns d’una major capacitat de gestionar els seus propis interessos, en especial els serveis públics que es presten al propi barri o nucli de població. Aquest és el cas de les dues darreres creades a L’Estartit (Torroella de Montgrí) i Sant Miquel de Balenyà (Seva), ambdues l’any 2014, com també ho és d’altres que no van poder finalitzar el procés de constitució, com Riells del Fai (Bigues i Riells) o que tenen interès en esdevenir EMD, com La Móra-Tamarit (Tarragona), la Batllòria (Sant Celoni) o els Lligallos (Camarles).

Tot i la poca atenció prestada a aquest fórmula, les EMD són un instrument útil per evitar les demandes de segregació municipal, però també poden ser una oportunitat per facilitar fusions municipals. Aquesta darrera qüestió sempre ha estat sobre la taula però té escasses possibilitats d’èxit si no s’ofereix als municipis fusionats una alternativa raonable per seguir tenint certa capacitat d’autonomia dintre del nou municipi, i l’EMD ho pot ser. En aquest sentit, el projecte de llei de Llei de Governs Locals de Catalunya –decaigut l’agost de 2015 amb el finiment de la X Legislatura- va suposar una oportunitat perduda per regular de forma més precisa les EMD, abordant alguns aspectes que necessiten de millor concreció, com són les competències, finançament, elecció dels membres de l’entitat o relacions amb el municipi.

La incertesa sobre el futur de l’EMD com entitat amb personalitat jurídica pròpia i el seu possible ús en el futur fa que haguem de contemplar també altres fórmules, con els òrgans territorials basats en la desconcentració i la delegació, que si bé no poden assolir uns nivells equivalents als d’una EMD, sí poden satisfer les aspiracions de bona part dels barris o nuclis catalans. Aquestes tècniques d’alteració de la competència necessiten però de la predisposició dels municipis, sovint recelosos de fórmules que suposin un veritable trasllat de competències, i que generalment opten per òrgans territorials de participació amb un abast molt limitat, i sense capacitat real d’incidir en les polítiques municipals en el barri. Els municipis disposen d’instruments més que suficients per exercir les funcions de supervisió i control d’aquests òrgans territorials -principi d’unitat de govern i gestió municipal-, però la percepció és de pèrdua de control sobre una part del territori.

En aquest any electoral que encetem, veurem propostes sobre apropar la política i la gestió municipal als seus veïns, en ocasions a través d’òrgans territorials. L’experiència ens diu que en la major part de les ocasions aquests òrgans no disposen de competències rellevants i acaben tenint un paper residual en la política i la gestió municipal. En definitiva, els governs municipals desconfien de donar rellevància a aquests òrgans territorials, i els veïns generalment no participen perquè no s’hi decideix res determinant.

Cabria la possibilitat d’experimentar temporalment amb algun òrgan territorial amb competències rellevants? Una possibilitat són les anomenades sunset clauses, disposicions incloses en les normes que fan que aquestes tinguin una eficàcia temporal limitada en el temps, i condiciona la continuïtat de la norma a una avaluació positiva. Sembla que en aquest cas ens podríem plantejar experimentar amb un òrgan temporal, al que el govern municipal hauria de dotar de competències rellevants, a través d’un reglament específic. Un cop passat un termini (4-5 anys) s’hauria d’avaluar el seu funcionament i comprovar l’acompliment d’una sèrie d’objectius prèviament pactats, i optar per diferents alternatives: consolidació, modificació o supressió. Els òrgans territorials poden ser instruments dúctils, adaptables a circumstàncies concretes i modificables en funció de les necessitats. Davant la impossibilitat d’optar a dia d’avui per noves EMD, potser podríem explorar aquesta via?

Autor / Autora
Comentarios
Deja un comentario